Per a evitar confusions

Ahir, sense buscar-lo, em va caure a les mans un text escrit per Fonalleras l'any 1991 que ja no recordava: "L'amic escriptor del meu amic". Si ara ho comente és perquè en aquest text l'autor presenta l'experiència d'un suposat escriptor, amic d'un amic seu, en un d'aquells seminaris en què un escriptor sotmet una obra seua a l'anàlisi d'un grup d'estudiants que volen ser escriptors. Les interpretacions estrambòtiques dels participants en el seminari i l'arrogància amb què s'enfronten al conte causa una comprensible crisi de confiança en l'escriptor, el qual decideix abandonar en el futur el minuciós treball de preparació de les seues obres que venia fent fins al moment, després de l'experiència viscuda que li n'ha demostrat la inutilitat.
La ironia de Fonalleras resulta evident en aquest text, més encara si pensem que el conte que descriu, obra del suposat escriptor amic del seu amic, es correspon fil per randa amb el conte inicial, "Els Cardozo aprenen a ballar", del primer llibre de Josep M. Fonalleras, Botxenski i companyia.
Crec que és convenient que, des d'ací, fem saber a l'autor del nostre Diàleg 2011 que qualsevol similitud entre els irresponsables personatges del seminari que descriu i els lectors valencians que l'esperem els dies 4 i 5 d'abril només podria respondre a una perversa fabulació imaginada per un escriptor que, per exemple, cove un injustificat ressentiment contra els valencians.

Tots guanyem

Dissabte passat, Imma Monsó va dedicar el seu article de la secció "El runrún" de La Vanguardia al Diàleg 2008. Concretament, el va posar com a exemple d'una fórmula reeixida de promoció de la lectura, cosa que es relaciona amb la presentació, fa pocs dies, del Pla de Foment de la Lectura de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L'article, titulat "Todos ganan" és una manera feliç de tancar el Diàleg d'enguany i començar a pensar en el pròxim amb il·lusió i intensitat.

El Diàleg, pròpiament

Ahir a Gandia i avui a València han tingut lloc les sessions centrals d'aquest Diàleg 2008. Per fi hem pogut compartir amb Imma Monsó les impressions sobre la novel·la Com unes vacances, en el que ha estat un intercanvi profitós, ric i espontani, fins al punt que l'escriptora ha dit amb alegria que ha rebut algunes de les preguntes més interessants que li han fet mai.

La calidesa, la proximitat i la curiositat lectora han caracteritzat les dues trobades. Cal agrair el suport de totes les institucions implicades en el Diàleg, l'assistència i l'esforç de tots els alumnes i professors participants i, sobretot, cal agrair a Imma Monsó haver acceptat la invitació i haver contribuït (com una lectora més, advertia ella) a aquesta iniciativa.

(Per cert, com veureu, en la columna de la dreta hi ha una selecció de les fotos que molts de vosaltres vau aprofitar per a fer-vos amb Imma Monsó!)

I més comentaris encara de l'alumnat de l'IES Benimàmet

L'amor incondicional
Continuem amb el tema de l'amor. Bastants alumnes s'han fixat en el tema de "l'amor incondicional" i han seleccionat el següent text de la pàgina 235:

" Aquesta inflexibilitat no va fer més que augmentar la determinació de Glenda: Polt era l'home de la seua via i faria el que fos per salvar-lo."

Tanmateix, Conchita Piñana ha fet notar, amb encert, que no és l'únic "amor incondicional" que hi apareix, ja que si bé Glenda renuncia a la seua vida per Polt, aquest ha de renunciar a la música, una de les seues grans passions, i al joc de seducció amb una col·lega amb la qual tenia una relació molt especial. Pàgina 82:

" Els dies següents, Polt va enfrontar-se amb el temor que la malaltia estigués atacant la totalitat del sector musical de la seua ment. Si això es confirmava, ja podia anar pensant a abandonar els concerts d'agost. D'ençà que havia tornat de Londres, ja feia sis anys, es reunia a Ouistreham amb dos col·legues amb qui havia estudiat a la Guildhall. Com cada any, el trio tenia diversos concerts d'estiu en perspectiva i, al llarg dels dos mesos precedents, assajaven amb freqüència. Tot i que no vivien prop de Caen, tenia amb ells una relació molt agradable. Especialment amb el membre femení. Entre Mona i ell flotava un corrent de seducció no consumada: cada any era més gran la curiositat que Mona semblava sentir per Polt."

Aquest fragment per a mi (parla Conchita) agafa els dos amors de Polt. Per una banda la seua música. Això és un amor incondicional perquè tot allò que envolta el món dels artistes (la creació de partitures, l'ensenyament musical...), tot allò li agradava moltíssim. I per altra banda, l'amor carnal que sorgeix de la seducció. Com que es van conèixer en un món envoltat per la música, es converteix en un amor més desitjat.

El paisatge i la seua influència sobre els personatges.

Algunes alumnes han fet notar la bellesa del paisatge de Normandia i com influeix sobre els personatges, especialment sobre Polt, no sempre positivament. També Glenda en pateix l'influx. En aquest sentit he decidit reproduir el comentari i les reflexions de Cristina Segura:

"La granja on viuen la mare i la germana del protagonista i on ells han de passar un mesos d'estiu reflecteix el símbol de repressió i aïllament, és a dir, podem veure com la mare i la germana de Poltern imposen les seues regles absurdes; són molt ignorants per posar-se elles mateixes unes creences i tenir un pensament que les aïlla del món per a no afrontar-lo, creant-se una realitat molt diferent a la de fora.

Quan vaig arribar-hi em vaig adonar que la meitat de les coses que m'havien fet creure eren increïbles, i que existia un món al qual jo mai havia tingut accés. Tan sols a trenta quilòmetres de la granja, existia un món totalment desconegut per a mi. Em vaig sentir estrany. Deia coses que al gent trobava sorprenents, no sabia fer coses que ells feien amb tota naturalitat (...)

Ací podem veure la influència que tenien la germana i la mare sobre Poltern, com si haguera viscut en l'engany, en una realitat fictícia, potser la causa dels seus problemes.

Per a Glenda, la granja suposava una escapada de la seua vida fracassada, un canvi d'aire, on es proposa contemplar i analitzar la vida allí.

Ah, el món rural, eren tantes les seues qualitats, tants els petits plaers que revelava als escollits... Sempre havia tingut la convicció difusa que acabaria vivint al camp.

Quan tots conviuen a la granja canvien moltes coses. Glenda s'acostuma a aquell ambient. Polterm de vegades es troba millor i recuperant-se, i la germana i la mare fan per complaure els desitjos de Glenda i acostumar-se a moltes actituds que aquesta aporta."

L'alumna, com es veu, és molt crítica amb l'extravagància de les germanes. Les considera ignorants.

Sara Sánchez ha seleccionat un altre fragment interessant (pàgina 268): "Glenda tenia por de no trobar el cotxe en aquell laberint. Hectàrees d'uniformitat, per a ella sinistra. Hectàrees de boscúria homogènia. Troncs rectíssims dels fajos i dels roures, ni una petita desviació mediterrània en cap d'ells...res de tortuositats, amples camins sense protuberàncies, ombrívoles i rectes. Caminava i caminava, Polt li assegurava que no s'extraviarien però Glenda no podia deixar d'inquietar-se."

Jo crec (parla l'alumna) que a aquest text la influència que té el paisatge en Glenda es veu clarament: ella camina per un lloc que no coneix (un bosc enorme) i que li pareix tot igual, amb la sensació de caminar i no avançar cap enlloc. Això li provoca inseguretat, por.

La professora afegeix que un bosc preciós pot ser ombrívol i fosc o misteriós i encantador segons l'estat dànim i això es veu clarament en aquest fragment. A més, Glenda és de ciutat. Segur que la uniformitat de l'asfalt i els edificis no l'atabala tant. Està fora de context.

Per finalitzar, reproduesc el fragment que hem seleccionat al Departament. En realitat hem seleccionat un fragment llarg que va de la pàgina 43 a la 47. S'explica l'evolució de la vida de Polt i com passa d'un extrem (l'anarquia total) a l'altre (l'instint gregari més absolut), i al final, una certa admiració per aquelles dones (la mare i la germana) que fan realment el que volen. Potser aquesta evolució la passem tots, en algun moment. No sabem si voldríem haver crescut amb Susa i Crudela, però tampoc no és millor l'opció de seguir les normes i convencions sense pensar-hi. Potser els humans ens debatem entre el desig de llibertat absoluta i la seguretat que ens dóna tenir el camí marcat i a voltes critiquem la diferència perquè ens fa por i enveja que uns altres hagen estat capaços de trencar les normes. Per no reproduir tot el fragment hem seleccionat el text següent en què es critica la falsa llibertat d'alguns grups minoritaris que creuen que van contra corrent i estan tan ficats en el sistema com els qui més (pàgines 45-46):

Més tard va conèixer gent il·lustrada i es va incorporar a les opinions d'aquest grup que discrepava de la majoria. Era una minoria selecta, però prou àmplia (no com les seves Pluquet, és clar). Quan s'adonaven que una opinió era massa popular, se n'allunyaven. Alguns, entre ells, practicaven la provocació. Provocaven indignació. Una indignació esperable, esperada. (Però mai desconcert. Res d'inesperat.) Creien que nedaven contra corrent, però no nedaven, navegaven junts en una barcassa i a distància veien desfilar el paisatge. No abandonaven el vaixell ni tocaven l'aigua. De vegades, des del pont creia veure Susa o Crudela, nedadores solitàries, entre els remolins del riu. De vegades somiava que demanaven socors, que es perdienm que s'ofegaven. Que lliscaven fins al fons i eren oblidades per sempre. De vegades les veia nedar o surar amb dificultats, en absoluta soledat, i sentia la curiositat de capbussar-se, de buscar cavitats profundes i inexplorades. Però a l'acte se sentia segur a bord. No volia extraviar-se.

Valents o imprudents? En qualsevol cas, inoblidables.

Us saludem des de l'IES Benimàmet. Fins el dia del Diàleg. Una abraçada.

Més comentaris de l'alumnat de l'IES Benimàmet

Bé, poc abans del dia del Diàleg, us presente una petita selecció de comentaris de l'alumnat de l'IES Benimàmet. Com en el cas anterior, m'he limitat a corregir les faltes més evidents tot respectant el contingut i l'estil originals i he afegit alguns comentaris personals. En algun cas l'alumna no ha posat les pàgines exactes i no he pogut consultar el llibre perquè el tinc a l'institut. Disculpeu.

Comunicació/incomunicació

Sara Sánchez (pàgines 10-11): "...-Veus? -va dir el jove en resposta de les paraules de Glenda-. Aquesta sidra està al punt. Sé que és sidra, sé que és sidra! Però no n'havia tastat mai. Sé que està al punt, ho sé, però no n'havia tastat mai.-I, després d'una pausa, va afegir-: Excel·lent.

- Em passa amb les vaques. Sé que són vaques. Sé que són vaques, però no n'havia vist mai- va insistir Glenda, i de sobte va exclamar (...) - Mireu (...) un gran cervell i tres cervellets petits- va explicar Glenda-, flocs d'encèfal fugits d'algun cap, un cap gros, suposo. Un crani de gegant probablement.

- Sé que són cervells, ho sé- va corroborar el jove assegut-, però no n'havia vist mai. No pas d'aquesta manera. No pas al cel."

He triat aquest fragment per a poder afirmar les moltes maneres diferents de comunicar-se, tantes com formes de fer-ho. És una conversació que si no saps la història pareix absurda i estúpida, però no per això deixa de ser una manera de comunicar-se, ja que la comunicació consisteix en transmetre unes idees o pensaments (encara que siguen irrellevants, incongruents, inapropiats...) per mitjà de qualsevol tipus de llenguatge.

La incomunicació (observació de la professora) no sols es produeix en el cas del protagonista a causa de la seua malaltia. Una alumna ha seleccionat un altre fragment en què dues persones més "normals" tampoc no es comuniquen encara que facen servir la mateixa llengua. Això dóna suport a la meua idea que no cal estar malalt com Polt per estar incomunicat.

Cristina Díaz (pàgina 41): "Però...¿per què?- va dir en un to implorant- ¿per què a mi no? (...)

Però no semblava haver-la sentit.

-¿Per què a mi? ¿Per què tot m'ha de passar precisament a mi?-va mormolar.

-Em passa a mi, senyora Maciste, no a vosté. Jo canvio de vida, mentre que vosté...

-Per què m'han de passar aquestes coses?-continuava la senyora Maciste, inconsolable."

Este fragment l'he relacionat amb la incomunicació, ja que ací és quan Glenda decidix canviar de vida i tornar a sentir passió per la seua professió. Pense que Glenda, quan li diu a la senyora Maciste que ja no ha de seguir amb el tractament, li ho diu perquè es vol desfer d'ella. Hi ha incomunicaió per part de la senyora Maciste ja que no vol assimilar que Glenda ja no la podrà atendre més i cegada perquè totes les coses roïnes li passen a ella no escolta allò que li diu Glenda. Per a mi ha sigut un fragment molt divertit, m'ha fet gràcia la reacció de la senyora Maciste, lamentant-se com si no hi haguera més psicòlegs en el món.

Jo (la professora) afegiria que no sols la senyora Maciste es tanca en si mateixa i no escolta, Glenda en realitat no està excusant-se, expressa el seu pensament en veu alta i tant li fa si la senyora Maciste l'escolta o no. Incomunicació en estat pur.

Convenció versus transgressió

Eva Dorce: " Va arribar a fer tastar a les Pluquet un pot-au-feu de cuixes d'oca amb sidra. Per primer cop d'ençà que Polt podia recordar, les va veure menjar carn. Tanmateix, elles es van negar a reconèixer-ho, adduint que dins la seua classificació de les carns mai hi havia figurat l'oca.

-És un ocell-va dir Susa. I no se'n va parlar més."

Amb l'arribada de Glenda les Pluquet van obrir les portes a coses que per a la resta de la societat eren coses normals. Va ser com si les portes de dos móns diferents s'obriren.

La professora afegeix que és un text que caracteritza molt bé les Pluquet. S'hi veu com canvien les regles quan les que havien posat ja no els serveixen però no modifiquen la seua manera de pensar. Ara els abelleix tastar l'oca però elles no mengen carn, per tant l'oca no és carn, l'oca és un ocell i se'l poden menjar. Divertides i...desesperants!

Dies de primavera, dies de literatura

Ahir, que lluïa amb un sol de primavera que aclaparava, quedaven huit dies per a la primera trobada amb Imma Monsó. Avui en queden exactament set, és a dir, una setmana justa. Primer a Gandia, després a València, tindrem ocasió de palar amb l'autora de Com unes vacances. Mentre esperem els comentaris dels alumnes de l'IES Benimàmet, que començaran a aparéixer a partir de demà en el blog, vos convidem a preparar del tot les preguntes que fareu a Imma Monsó i a exposar en aquest fòrum obert tot allò que vulgueu compartir abans de la trobada.

Malalts de comunicació

Ací teniu la presentació de diapositives que va preparar la professora Maria Josep Cuenca per a la conferència que va pronunciar el dia 3 de març a Gandia i el dia 5 de març a València. Ara teniu l'oportunitat de treballar-la més a fons per a preparar el diàleg amb Imma Monsó i per a aprofundir en les possibles lectures del llibre.

| View | Upload your own

SlideShare Link